LLAGOSTERA-COSTA BRAVA / NOTICIES

Sí , ho hem tornat a fer

Tornar

03/06/2019 00:17

Treballar com un petit però somiar com un gran, esforçar-se al límit, lluitar fins l’infinit. El sentiment del Llagostera és inexplicable. Però quan et donen la oportunitat, l’assaboreixes i ja t’enganxa, no pots viure sense ell. T’enamores. Per això qui vesteix aquesta samarreta s’entrega pel club com si hi portés tota la vida, com si fos l’equip en què hi somiava jugar des de que era petit. El Llagos tenia una plantilla pràcticament nova aquest any. Quatre es van quedar de l’any passat podent prendre el camí fàcil i comprensible de quedar-se a Segona B: Pitu Comadevall, Marcos Pérez, Lucas Viale, Pol Gómez, Joan Maynau i Jordi Maymí. Els hi va poder més aquest sentiment infinit que la categoria. La resta eren tots nous. Però el Llagos els ha calat. Al trajecte entre l’hotel i el camp a l’autobús tots els jugadors van cantar l’himne del Llagostera. Ja se’l saben de memòria. Per ells no era només una qüestió d’assolir un exit grupal, també era una qüestió de fer-ho pel club. Tots ells han entès què és el Llagostera, el sentiment dels jugadors que ja hi eren, i dels que hi porten tota la vida, des que el Llagos estava a baix de tot: l’Oriol, la Isabel, Jordi Mir, Josep Valentí, etc. Per això, i per suposat, pel suport de tots els almogàvers, el Llagos ho ha tornat a fer, per novè cop. I torna a ser de bronze un any després. Portugalete ja té un lloc al cor dels almogàvers. I els almogàvers ja tenen un lloc al cor dels jugadors. Més d’un centenar per donar-nos l’última empenta cap a Segona B. Més la força que ens enviava Pitu. Ell, com posava a la samarreta dels seus companys, era un motiu més per tornar-ho a fer. 

Després de dos descensos en tres anys molta gent podia donar per mort el Llagostera. Hi veia en aquesta xifra el principi de la caiguda del Llagos. I res més lluny de la realitat. L’única realitat que hi ha són els somnis del club, que, valgui la redundància, sempre s’acaben fent realitat. El que ha passat els últims anys no li han tret pas al Llagos aquestes ganes de seguir somiant. I quan aquest club es posa a somiar... ja sabem tots el que passa. Així que, amb l’ajuda dels almogàvers, que ens van estendre la mà per ajudar a aixecar-nos, el retorn d’Oriol Alsina i les ganes de fer-la grossa, innates en aquest club, ens vam il·lusionar per un nou llagosterasso. La fe d’Alsina i tot el seu cos tècnic en l’objectiu i tots els jugadors des de l’inici van ser brutals. Amb treball i confiança, i el plus que dona sempre a tots els jugadors vestir aquesta samarreta, tots i cada un dels membres de la plantilla han estat implicats des del primer instant, disponibles per la causa en qualsevol situació. Tots han estat igual d’importants. 

Dir que tothom és important és fàcil dir-ho, però fer-ho és una altra cosa. I aquest equip ho ha fet. La darrera demostració, al partit més important de la temporada. No hi era el que ara mateix era el doble pivot titular, el de Pitu Comadevall i Pol Gómez. Però Maik Molist i Yeray Sabariego ho van fer igual de bé. A la porteria va sortir Marcos Pérez, mentre Lucas Viale i Pablo Amantini eren els centrals, amb Aimar Moratalla de lateral dret i Joan Maynau de lateral esquerre. A la medul·lar, David Crespo i Moussa Sidibé acompanyaven aquest doble pivot Maik-Yeray i a dalt formaven Gil Muntadas i Sascha Andreu. Un Llagos que va tenir Pitu present des d’abans del partit amb el record a la samarreta, durant, amb la motivació que dona jugar amb el capità al pensament, i després, amb la videotrucada al vestidor. 

Després d’un emotiu i respectat minut de silenci guardat en memòria de José Antonio Reyes, el Llagostera va començar a enfrontar-se a la operació remuntada del Portugalete, amb el camp amb les entrades pràcticament esgotades. Però el Llagos no estava sol. De fet, estava més acompanyat que mai amb els més de 100 intrèpids almogàvers desplaçats fins a terres basques. Veient ja les seves cares d’il·lusió, els seus crits, els seus somriures, jugar ja mereixia la pena. El Portugalete, guerrer, intens, convençut, va sortir a mossegar. L’equip d’Ezequiel Loza va tancar al seu camp un Llagostera que intentava posar-li el morrió a l’equip de Biscaia, desfermat en busca d’un gol que espantés el conjunt blau-i-vermell. Però res d’això, ja que el Llagos, sent més fidel que mai a la seva personalitat, no es va deixar impressionar. I més aviat va ser el mateix equip llagosterenc qui va espantar primer el Portugalete amb un xut creuat de Moussa lleugerament desviat. El Portu combinava el joc directe amb l’elaborat però, tot i jugar gran part del primer temps en camp del Llagos, no va exigir cap miracle de San Marcos. L’equip blau-i-vermell treballava molt i molt bé en defensa, amb Viale i Amantini fent-se grans als centres laterals. I Maynau es va fer gegant tallant una passada de la mort en la més clara del Portugalete, que va ajustar molt bé les vigilàncies al primer temps per evitar les transicions ofensives del Llagostera.

A la segona part es va veure un Llagos amb una pressió més avançada per donar els menys metres possiblesa l’adversari i amb la voluntat de tenir més la pilota. Això va frenar un Portugalete amb intenció d’imprimir més ritme per marcar aviat un gol del que es va quedar a prop Crespo, que va veure com una extraordinària aturada de Mediavilla enviava la seva rematada de cap al travesser. I qui va acabar de frenar el Portugalete i d’accelerar el Llagos va ser un jugador que va sortir amb una fam ferotge de donar una bona mossegada a l’eliminatòria: Eric Jiménez. Va sortir una motivació commovedora, com sempre surt, però aquest cop amb un plus més encara. Com si el fet de jugar en un estadi amb el mateix nom que el del camp on va començar a jugar, La Florida, el motivés encara més. Primer va exigir una altra magnífica aturada de Mediavilla. I, després, una jugada que el defineix com a futbolista: lluita i verticalitat. La va robar, va aixecar el cap i la va posar per l’home que té el do de l’oportunitat. Que ja havia donat amb les seves dues dianes quatre punts al Llagos en Lliga per marcar-ne dues més en aquest play-off. No és un altre que David Crespo, que va obrir l’eliminatòria amb un gol i la va tancar amb un altre al minut 80 rematant una passada de la mort d’Eric i fent esclatar la bogeria en el bàndol dels almogàvers. El Portugalete va empatar amb un gol testimonial de cap de Bonilla al minut 90. 

9 ascensos, primer retorn a una categoria nacional, tres temporades a Tercera Divisió i dos ascensos... Però més enllà de les xifres i el què l’important és el com. Com el Llagostera ha tornat a pujar de la mateixa manera: amb sacrifici, humilitat, obstinació i unió amb els almogàvers. Diuen que els somnis, somnis són. Però el Llagostera, ha confirmat, un cop més, que és l’excepció. 

FOTO 1: El Llagostera i els almogàvers poden aconseguir grans coses junts 

FOTO 2: Pitu, sempre present en els jugadors i en l'afició tot i no poder venir

FOTO 3: Els gols del Llagos en aquesta eliminatòria ha estat cosa dels dos laterals drets, amb un gol d'Aimar i dos de Crespo

LLAGOSTERA-COSTA BRAVA / Twitter